L'OCTAVA
Hi ha diferents maneres d'explicar la formació de les escales. Una possibilitat és definir-la a partir de l'octava. Una octava és l'interval que resulta quan una nota té el doble (o la meitat) de freqüència d'ona que una altra. Exemple: El la del tercer espai del pentagrama té 440 Hz, mentre que la seva octava superior en té 880 Hz.
Freqüència d'ona és el nombre d'ones sonores per segon. La unitat física que la descriu és el Herz.
ELS HARMÒNICS
Sons harmònics (o concomitants) són el que sonen de manera natural (encara que potser no els sentim) quan es toca una nota. En els harmònics, les notes predominants són (aproximadament) l'interval d'octava, el de quinta i el de tercera, és a dir, les notes que formen l'acord tríada.
D'aquí en podem extreure dues conclusions. La primera és que l'escala i l'harmonia estan molt lligades entre sí. La segona és la importància de dos tons: el primer i el cinquè. Aquest reben el nom de tònica i dominant de l'escala, respectivament.
MODE MAJOR I MENOR
Les escales que estudiarem segueixen dos models que anomenem modes, el major i el menor. Es diferencien per la posició dels semitons.
En el mode major els semitons estan entre el 3r i 4t graus i el 7è i 8è graus.
En el mode menor els semitons estan entre el 2n i 3r i el 5è i 6è graus.
Do major i la menor són les escales naturals que constitueixen el model per a totes les altres escales. Aquestes utilitzen les alteracions necessàries (bemolls o sostinguts) per tal de seguir els models corresponents. Exemple: Sol Major porta un sostingut a l'armadura, altrament no hi hauria un semitò entre les notes fa i sol.
Les alteracions corresponents a cada escales s'escriuen al principi del pentagrama. D'això en diem d'armadura. L'armadura ens diu la tonalitat (escala) de la peça musical. Així, si l'armadura porta un bemoll, la tonalitat serà Fa Major (o re menor).
TÒNICA I DOMINANT
Tant en el mode major com en el menor hi ha dues notes que importants per a la definició tonal. Són el primer grau i el cinquè grau de l'escala. Reben el nom de tònica i dominant. En l'escala de Sol Major i sol menor, la tònica és la nota sol i la dominant és el re.
Des del punt de vista de l'harmonia, la tònica afirma la tonalitat i el seu acord correspon a un equilibri o repòs. L'acord de dominant conté el setè grau de l'escala, important també per a la definició de la tonalitat. És un acord que aporta tensió i que té tendència a resoldre sobre l'acord de tònica.
Introducció
La forma musical es basa en la repetició, el contrast i la variació. És a dir que una estructura es pot organitzar repetint una secció, fent alternar seccions diferents o repetint la mateixa secció però amb diferències. A aquests principis bàsics cal afegir-hi també l'important principi del desenvolupament, fonamental en la música clàssica i romàntica.
Normalment, una secció s'organitza a partir de la melodia. Hi ha molts tipus de melodia, però a continuació ens ocuparem de les que tenen una estructura regular.
Melodia
Sovint les melodies populars o les del Classicisme tenen una estructura regular de vuit o setze compassos, amb períodes de quatre compassos. Al final de cada període es produeix una pausa, un descans o simplement un moment de respiració, senyalat amb una cadència.
Cadència
Una cadència és una successió de dos acords que marquen una pausa o respiració. Poden ser conclusives o suspensives. En general, la cadència conclusiva és la que recau sobre l'acord de tònica de la tonalitat corresponent (primer grau) i produeix una sensació de final. Quan recau sobre el cinquè grau (dominant) o un altre grau, normalment és una cadència suspensiva i no dona sensació de final.
Podem observar aquí que la melodia i l'harmonia estan estretament lligades i que les dues indiquen els punts de tensió i descans en una estructura musical. El ritme, és clar, també hi té a veure, però ens limitarem a mencionar que el nombre regular de compassos contribueix a la claredat de l'estructura. Parlarem d'altres aspectes del ritme en un altre moment.
Tema
Un tema és una melodia que té un protagonisme en una composició. Aquest terme s'utilitza sobretot en relació a la forma de l'obra. Sovint defineix el caràcter de la música. També té un paper important en el desenvolupament. Explicarem això a continuació.
Una composició musical pot tenir més d'un tema. En el cas d'una sonata, sovint hi ha dos temes principals. Cadascun d'ells té un caràcter diferent, i sovint contrasten entre sí. D'aquest manera, es pot parlar a vegades de diàleg o lluita entre, per dir-ho amb una metàfora, dues personalitats o dos arguments diferents.
Motiu
S'anomena motiu un tema normalment breu, sovint amb una característica rítmica marcada i que sol tenir un paper secundari en relació al tema.
Desenvolupament
Una obra musical, sobretot si té una certa extensió (com és el cas d'una sonata romàntica), repeteix el tema o els temes principals diverses vegades. En alguns casos, la repetició és idèntica. En altres casos, el personatge (tema) experimenta peripècies o avatars en els quals es transforma, a vegades de manera dramàtica. En música, això sol passar amb canvis de tonalitat i altres transformacions que ens porten d'un estat transitori a una reafirmació en la que reapareix (així en el cas de la sonata) el tema principal. D'aquesta transformació, aventura o estat transitori se'n diu desenvolupament.
FORMA BINÀRIA
Fragment d'una Suite barroca, L'infidèle de S.L. Weiss. Després d'una deliciosa Entrée, sentim la Courande (minut 2:50), una dança amb estructura binària AABB.
FORMA TERNÀRIA
F. Chopin Mazurca op. 68 nº3
Artur Rubinstein, piano.
FORMA REEXPOSITIVA
"Che faró sensa Euridice", ària de l'òpera Orfeo e Euridice de Gluck. Canta Marilyn Horne.
La secció B comença a l'adagio del minut 2:50.
Tema amb variacions
Consisteix en l'exposició d'un tema principal que es va repetint diverses vegades amb diferències en la línia melòdica, el ritme o la instrumentació.
Aquesta forma ha rebut altres noms durant el Renaixement i el Barroc, però el que utilitzem és el més habitual fins avui dia.
Compositors notables com Haydn, Beethoven en el Classicisme, o Rachmaninov en el segle XX han escrit obres basades en la forma variació.
En alguns casos, el tema principal és del propi compositor. En altres, però, la melodia és popular o d'un altre compositor. És el cas de les “Variacions Diabelli” de Beethoven (basades en una melodia de Diabelli) o les “Variacions Corelli” de Rachmaninov (basades en una coneguda melodia del Renaixement), o “Ah, je voudirais-je maman” de Mozart (basada en una melodia popular francesa).
W.A. Mozart 12 Variacions "Ah, vous dirai-je maman".
FORMA RONDÓ
El rondó és una estructura que consisteix en un tema que es repeteix amb altres temes intercalats que canvien successivament. En els seus inicis, el rondó era una dança. A partir del Classicisme, va convertir-se en l'estructura habitual de l'últim moviment de la sonata i la simfonia.
Exemples de rondó:
Marc Antoine Charpentier: Ouverture de “Te Deum”. És una obra barroca, amb una estructura molt definida i un tema principal molt identificable.
W.A. Mozart: Allegro(tercer moviment) de la Sonata en Do major K. 545 per a piano.
W.A. Mozart Rondó del moviment final de la Serenata "Gran Partita" per a instruments de vent.
Nova Orleans
Swing
Bebop
El recitatiu
En aquesta audició es pot diferenciar el cant declamat (recitatiu) del cant melòdic (ària).
L'ària comença al minut 1:20.
El compositor interpreta al piano una versió de la música de 8 1/2, pel.lícula dirigida per Federico Fellini, amb qui va col.laborar assíduament.
Suite orquestral sobre la banda sonora de The Godfather (1971).
Una versió d'Star Trek.
Bernard Herrmann
Bernard Hermann (1911-1975) va ser un compositor americà, de família jueva d'origen rus. Va destacar per les composicions per a pel.lícules. Va treballar també com a director i va donar a conèixer obres de Myaskovsky i Carles Ives, alheshores poc coneguts.
Com a compositor, va col.laborar amb directors com Orson Welles (Citizen Cane, 1941), Hitchcock (Marnie, 1964 Psyco, Vertigo, 1958 The Birds, 1964, North to Northwest, 1959) i Martin Scorsese (Taxi driver, 1976).
En aquesta escena de Psycho (1960) d'Alfred Hitchcock, la música de Herrmann contribueix a expressar el conflicte intern del personatge i reforça la tensió narrativa.