El so
El diapasó
Aquest petit experiment mostra com el so és vibració. Encara que no veiem les vibracions del diapasó, aquestes es transmeten en contacte amb la superfície de l'aigua.
Les ones sonores
Les ones sonores fan vibrar la superfície sobre la qual es llença sorra, de tal manera que el seu moviment reprodueix la forma de les ones sonores creant curioses figures simètriques.
El so és una vibració que es transmet a través d'un medi. Aquest medi pot ser un gas (aire), un líquid (aigua), o un sòlid.
La representació gràfica de les ones sonores és una línia sinuidal. Les mesures que tenim en compte són l'altura d'ona i la freqüència d'ona. L'altura té a veure amb la intensitat del so, que es medeix amb decibels. La freqüència té relació amb l'altura del so i es medeix amb herz.
Decibel: és la unitat que mesura la intensitat del so.
Herz: és la unitat que mesura l'altura del so.
La branca de la física que estudia el so s'anomena acústica.
Textura
Entenem aquí per textura la manera com es combinen les línees melòdiques. Recorda que parlem de monodia (monofonia) quan hi ha una sola línia melòdica, de polifonia quan hi ha dues o més línies melòdiques independents entre sí, i d'homofonia quan les línies melòdiques segueixen el mateix ritme. A més la melodia acompanyada és una textura en la qual hi ha una melodia en un primer pla i un acompanyament rítmic i harmònic en un segon pla.
Un cànon és un cas especial de polifonia. Cada veu canta exactament la mateixa melodia, però començant en un moment diferent. Es pot dir també que cada veu fa una imitació
rigurosa de la primera veu.
Una fuga es basa en el procediment imitatiu. El motiu principal (anomenat "subjecte") es repeteix en cada veu, a diferents altures. La fuga és també una forma musical basada en aquest procediment.
J.S. Bach (1685-1750) va ser un mestre en la composició de fugues.
Vídeo 1: Kyrie de Mozart. Polifonia per a orquestra i cor. De fet és una fuga.
Vídeo 2: Pastoral d'Stravinski. Melodia acompanyada.
instruments
Visca la trompa! Un instrument que té un so molt atractiu. En els seus orígens, la trompa era utilitzada a les batudes de caça. Potser és un dels motius pels quals des de ben aviat va formar part de l'orquestra. A la foto es pot observar la forma cònica del tub.
El trombó de vares permet fer les notes de l'escala amb el moviment de la vara i la pressió de l'aire.
Aquest instrument ha evol.lucionat des del segle XVI fins avui, amb un augment de les dimensions, particularment el diàmetre del cilindre, cosa que influeix en el volum sonor.
El trombó no té cilindres, com la trompa, ni pistons, com la trompeta. Com fa llavors les notes? En part es fan amb la pressió de l'aire, i en part utilitzant la vara. Ho pots veure a l'exemple (clic).
Els instruments de metall utilitzen una embocadura metàlica per on els llavis vibren i per on l'aire transmet la primera vibració.
El clarinet és un instrument de canya que es va inventar al segle XVIII. A Mozart li agradava molt i va compondre un concert especialment per a aquest instrument.
La vestimenta de la fotografia no és l'habitual dels clarinetistes. No cal dir-ho!
En aquesta foto es veuen molt bé les claus del clarinet. Són unes petites palanques que permeten fer diverses notes amb el mateix dit, sense moure la mà. Un bon invent, no?
El fagot és l'instrument greu del grup de vent fusta. Sovint ha format trio amb l'oboè i la flauta, i també del quintet amb trompa. És un instrument de sonoritat característica, fàcil de reconèixer en obres com L'aprenent del bruixot de Paul Dukas (minut 2:10) o el començament de La consagració de la primavera d'Igor Stravinski. (Clica als títols per escoltar les obres).
L'oboè és un instrument de doble canya. Juntament amb la flauta i el fagot, forma part de l'orquestra des de ben antic. És un instrument que desperta l'entusiasme dels aficionats més cutriosos, com pots veure a la foto. A Tomaso Albinoni la va agradar tant que va compondre un concert per a aquest instrument (clic).
El saxo va ser inventat al segle XIX pel belga Adolphe Sax. El seu propòsit era produir un instrument de banda similar al clarinet però amb la potència de la trompeta.
El saxo és un instrument de canya, com el clarinet, però amb metàlic. El tub és de forma cònica. Aquesta forma (i també el tamany i el material) fa que l'instrument tingui un ventall dinàmic més ampli que el clarinet.
El piano
El funcionament del mecanisme (aquí)
El sintetitzador
El sintetizador és un electròfon. Es podria afirmar que és l'electròfon electrònic per excel.lència, en la mesura que produeix el so per una font purament elèctrica. Ara bé, hi ha diferents tipus d'instruments, per l'aparença i el procediment, que s'anomenen sintetitzadors.
Així doncs, què és un sintetitzador? És un instrument que opera una síntesi en el so, per un procediment electrònic. Resumidament, això vol dir que el sintetitzador altera o forma directament l'ona sonora (produÏda per una font elèctrica). Aquesta alteració produeix un canvi en el so (altura, timbre...) que sovint és manipulable per la persona que toca l'instrument.
Molts sintetizador disposen d'un teclat per fer les notes i d'un conjunt de botons que s'utilitzen per alterar l'ona sonora. No obstant, alguns disposen només de botons i s'utilitzen connectant-los a una altra unitat.
Cal mencionar, a banda d'això, l'enorme desenvolupament que ha experimentat el format digital ,que permet avui utilitzar un ordinador amb programes equivalents a un sintetitzador. En aquest cas es diu que el so és digital, no analògic. En aquest cas, doncs, l'ordinador envia un senyal que és amplificat de tal manera que sona com un sintetizador.
Agrupacions musicals
El quartet de corda
Thomas Adès, Arcadiana 6, "O Albion"
Interpreta Endelion Quartet
El quintet de vent
Impromptu, de J.H. Cibils
L'orquestra simfònica
Benjamin Britten Guia de l'orquestra per a joves
Aquesta obra simfònica és un tema amb variacions basat en una melodia del compositor barroc Henry Purcell. El tema s'exposa al principi i es diferents seccions i instruments el repeteixen fent variacions. L'obra acaba amb una fuga que culmina amb una reexposició del tema principal.
El compositor britànic Benjamin Britten (1913-1976) és un dels compositors anglesos més destacats del segle XX.
La veu
Soprano
La soprano Renée Fleming canta l'aria de Louise ("Depuis de lour") de Charpentier.
Música descriptiva o programàtica
Aquest treball proposa conèixer música de l’entorn mediterrani o que tinguin un contingut evocador de la Mediterrània. Caldrà que escoltis les obres següents:
Franz Liszt La gondoliera de Venècia i Nàpols (1859)
Claude Debussy Sirenes de Nocturns per a orquestra. (1899)
Juli Garreta Les illes Medes (1923)
Franz Liszt (1811-1886)
Liszt va ser un pianista i compositor hongarès del Romanticisme que va deixar una obra important per a piano i va influir en el pensament musical de l'època. Va ser ell qui va inventar el concepte de "poema simfònic" i el de "motiu conductor" o leitmotiv.
La peça "Venècia" forma part d'un conjunt d'obres pianístiques de temàtica italiana. L'autor va utilitzar una melodia innocent de caràcter popular ("La biondina in gondoletta" original de Peruchini), que destaca sobre l'acompanyament, que utiliza ornaments diversos com ara trinos i arpegis. El ritme en compàs 6x8 pot fer pensar en el moviment de balanceig que s'experimenta sobre una petita embarcació com les que naveguen encara avui pels canals venecians.
Activitats
1.Analitza el compàs 6x8.
2.Què entenem per la textura anomenada "melodia acompanyada"?
3.Defineix els termes:
Trino.
Arpegi.
4.Qui va compondre la melodia principal de "Venècia"?
5. Liszt va influir en el pensament musical de la seva època. Posa algun exemple que ho expliqui.
6.De quin país era originari Liszt?
7.A quin instrument va dedicar nombroses composicions?
Claude Debussy (1862-1918)
Claude Debussy és un notable compositor francès que ha deixat una obra personal, innovadora i influent.
La seva composició orquestral més important, El mar, té un títol prou explícit. Es tracta d'un poema simfònic, una obra programàtica que suggereix el paisatge marí, el vent i el moviment de les onades.
L'obra que proposem, Sirenes, és la tercera de tres composicions que es poden escoltar com els tres moviments d’una simfonia, anomenada Nocturns per a orquestra. L'orquestració, molt important en la música d'aquest compositor, té la particularitat d'utilitzar un cor de veus femenines, fent un vocalise.
Sirenes evoca clarament la mitologia grega, en particular l’episodi de l’Odissea en el qual es narra la navegació d’Ulisses i els seus homes, en el moment en què troben les sirenes.
Escoltarem l'obra i ens fixarem en primer lloc en l'instrument solista que proposa el tema del principi. El tema es basa en un motiu simple, evocador i que pot suggerir el moviment de l'aigua i del mar.
A continuació prestarem atenció a la melodia vocal. Sembla venir de lluny i insinua la capacitat seductora de les sirenes. Són però també, un motiu de perill. La veu de les sirenes menen les barques vers uns esculls on acaben naufragant. El fet que s’expressin sense paraules en proposa el misteri d’uns éssers de natura semi humana.
Activitats
1.Llegeix el text amb atenció i consuta les paraules que no entenguis. Explica el significat dels termes següents:
Simfonia
Vocalise
2.Quin instrument fa la melodia de l'entrada? A quina família pertany?
3.La melodia que representa les sirenes consta d'un motiu repetit que té un àmbit reduÏt.
a)Què és un motiu?
b)Què vol dir àmbit reduït?
4.Què és una obra programática? Posa un exemple que ho expliqui.
5.La composició Sirenes té una particularitat a la instrumentació. Quina és?
6.Descriu amb les teves paraules l'anècdota que descriu la música de Sirenes.
Juli Garreta (1875-1925)
El compositor empordanés Juli Garreta és conegut sobretot per les seves sardanes per a cobla, notables per l’original qualitat. Ell mateix va ser músic de cobla i va menar, amb excepcions episòdiques, una vida força reclosa al seu Sant Feliu natal.
No obstant, Garreta va compondre també música de concert per a orquestra i instruments solistes, com Les illes Medes, un títol que fa referència al conegut paisatge de la costa empordanesa.
Garreta va ser un compositor autodidacte, receptiu amb la música del seu temps, que va conèixer a través del seu entorn d'amics i coneguts músics, i també gràcies a un breu viatge que va fer a Múnich i a una estada a París.
L'escriptor Gaziel, fill també de Sant Feliu de Guíxols, narra, en el seu llibre de record Un estudiant a París, com es va topar per casualitat amb Garreta en un carrer de París l'any 1909. "La meva sorpresa fou tan gran, escriu, com si m'hagués caigut als braços tota la Costa Brava".
Gaziel descriu el paper que van jugar per a la formació de Garreta "aquells burgesos viatgers, que en tornant d'Alemanya, de França o d'Anglaterra sempre portaven la darrera edició dels grans compositors, clàssics o romàntics, o la més discutida novetat musical, les simfonies de Bruckner i de Mahler, o els poemes [simfònics] de Richard Strauss". A casa d'un d'aquests amics, Garreta va formar part d'un quintet que "concertava amb entusiasme tota mena de música, la vella i la nova, hores i més hores". Segons el testimoni de Gaziel, per aquell casal "penetrà per primera vegada a Espanya -abans que per Barcelona i Madrid- bona part de la millor música moderna. (...) Descomptant les lliçons del seu pare, aquelles vetllades foren l'única escola musical de Garreta."
Activitats
1.Descriu la situación geogràfica de les Illes Medes.
2.Qui va ser Gaziel?
3.Descriu la formació de Garreta com a músic, segons el testimoni de Gaziel.
3.Gustav Mahler i Richard Strauss eren considerats a principis del segle XX representants de "la nova música". Aquest darrer va compondre diversos "poemes simfònics". Fes la consulta pertinent i digues el títol d'algun poema simfònic d'Strauss.
4.Es podría dir que Les illes Medes segueix el model del poema simfònic. Però, què és un poema simfònic?
MÚSICA AL SEGLE XX
MÚSICA DEL SEGLE XX
Impressionisme
L’Impressionisme és un estil pictòric francès de finals de segle XIX i principis del XX. La pintura d’aquests artistes té un gran sentit del color. Per analogia, utilitzem el terme Impressionisme musical per referir-nos a l’obra de Claude Debussy i Maurice Ravel, degut a la riquesa i subtilitat de la instrumentació (el timbre i el color orquestral) i l’harmonia, i a alguns dels temes que queden descrits en els títols de les obres.
Claude Debussy: La mer; Prélude à l’après-midi d’un faune.
Maurice Ravel: Jeux d’eau (obra per a piano).
Expressionisme
Als primers decennis del segle XX, a Alemanya va ser important una sensibilitat artística anomenada Expressionisme, que proposava una nova representació de la realitat, basada en el sentiment intern de l’artista (una subjectivitat de tradició romàntica) i que a vegades reflecteix també la realitat social de la gran urbs moderna.
L’Expressionisme està present en la literatura, el teatre, el cinema, la pintura i també en la música de l’època.
Arnold Schönberg: La nit transfigurada; Pierrot lunaire.
Alban Berg: Wozzek.
Altres compositors, com Paul Hindemith, Ernst Krenek o Kurt Weill van compondre algunes obres properes a la sensibilitat expressionista.
Futurisme
El futurisme és un moviment artístic d’origen italià. Es caracteritza per una estètica agressiva, amb una tendència a exaltar l’energia innovadora i el moviment, amb un menyspreu de la sentimentalitat i un gust per la virilitat i les màquines.
Aquest darrer tema apareix a vegades en la música, en els corrents anomentats sorollisme i maquinisme. El terme maquinisme indica la representació de l’activitat fabril o maquinària a través de ritmes repetitius i marcats, amb una sonoritat pesant i a vegades estrident o agressiva.
Arthur Honegger: Pacific 213.
En l’obra de Sergei Prokofiev i altres compositors hi trobem reminiscències d’aquesta tendència.
Neoclassicisme
Aquest terme s’utilitza per descriure una tendència que reivindica les formes clàssiques en música.
Algunes obres de Hindemith i Stravinski corresponen a aquest estil.
Paul Hindemith: Mahtis der maler (1933), Symphonic methamorphosis (1944)
Igor Stravinski: Apollon Musagète (1928).
Els compositors
Convé recordar que aquests compositors tenien, cadascun d'ells una individualitat artística, i no tota la seva obra es deixa etiquetar sota un moviment o estil.
En el cas de Sergei Prokofiev, podem destacar el sentit melòdic de la seva música, que sovint troba inspiració en el folklore rus, i al mateix temps la gran vitalitat rítmica, amb sonoritats i harmonies sovint agosarades.
El cas d'Strqavinski és emblemàtic per la seva capacitat de renovar el seu propi estil, imitant a vegades estils anteriors, com el barroc o el del propi Schönberg. Així, va passar del "primitivisme" dels ballets, amb la sonoritat estrident i el ritme marcat i a vegades agressiu, a reprendre les formes clàssiques en el seu periode "neoclàssic".